Joan Dausà, exalumne de l’escola Thau, va néixer a Sant Feliu de Llobregat al 1979. Es dedica al món de l’espectacle; és cantautor, actor, presentador, llicenciat en Administració i direcció d'empreses i llicenciat en interpretació per l'Institut del Teatre. Va estudiar ADE per indecisió. És molt analista, li agrada el càlcul mental i li encantava jugar al Monopoly. Va optar, com a professió, per una cosa pràctica que es pogués servir per a tot.
Dues o tres setmanes després que la seva mare donés a llum, va morir a causa d’una malaltia. Ella sabia que podria empitjorar durant l’embaràs, però va decidir seguir endavant. Es per aquest motiu que té alguna cançó que la dedicava a la seva mare.
A l'esplai, amb catorze anys, ja anava sempre amb la guitarra amunt i avall. A la universitat estava en un grup de música, els” Na'Fent”. A quart de carrera va anar d'Erasmus a Argentina, es va apuntar a unes classes de teatre a la universitat i li van dir que ho feia bé. Allà es va acabar de convèncer del que realment li agradava fer. Quan va tornar, va acabar la carrera i li va atacar la sensació infantil de voler sortir a la tele. Trucà a TV3 i preguntà com ho havia de fer per sortir a “El cor de la ciutat” . L'agafaren per fer d'extra. Va tornar a trucar a TV3 i va dir a la Laia Espot [directora de càsting] que volia un paper amb text.
També va passar que un mestre hindú li va llegir la carta astral, va preveure que viuria de la seva veu i li va dir que el veia d'actor en un programa infantil. Com que ell venia del món de l'esplai i havia estat professor de danses i cançons a la Pere Tarrés, li va semblar que això del programa infantil tenia sentit. Total, va trucar a TV3, demanà per la Laia Espot i li va dir: "Sóc el Joan, et vaig trucar fa un any. Ara ja estic estudiant a l'Institut del Teatre, i vull que em facis el càsting per al Club Súper 3". Just coincidia que en aquell moment buscaven el nou Petri, el Krust. Va fer el càsting i li van donar la feina. A casa no veien clar això del teatre i va seguir portant la comptabilitat del despatx del seu pare. No volien que descuidés la part més realista, suposant que fos més realista l'economia que el teatre. Quan acabà a l'Institut del Teatre li va sortir feines amb Javier Daulte, amb Oriol Broggi, i començà a fer de presentador d'actes. Després el van agafar per ser la veu del Xavi Masdéu d'”Arròs covat”.
Ha fet de speaker en convencions d'empresa a Turquia, a Roma...
L'atabalava que li preguntessin pel carrer si era el Nico de La Riera quan preferia que el reconeguessin per la música.
No escoltava clàssics del rock, escoltava cantautors. Llach, Serrat, Raimon, Moustaki, Víctor Manuel... Durant anys es va dedicar a fer concerts de piano i veu amb peces de Serrat i Llach. El van demanar que fes un concert benèfic a Luz de Gas i va pensar que podia cantar-hi cançons seves, que ja en començava a tenir. I aquí va néixer tot.!
Entrevista a Joan Dausà:
Estàs en un moment dolç.
Sí, però això també t'ho podria dir jo a tu. Des de fora sempre tens la sensació que als altres les coses els surten rodades i senzilles, i jo sé les hores que destino a pensar i preparar i analitzar cada pas que faig.
Res és gratuït.
Exacte. I els moments dolços caduquen. Jo no vull un moment dolç: vull trobar què he de fer a la vida.
On seràs demà?
Encara no ho sé. La vida m'ha canviat molt en els últims anys, i tinc la sensació interna d'haver tancat una etapa. No sé si seguiré fent música. També tinc ganes de treballar per causes socials, i aquesta part meva encara no ha sortit. Cada cop sóc més jo, o sento més que estic fent el que he de fer. No vull triar entre el músic i l'actor, estic entestat a trencar els límits. He fet bandes sonores de pel·lícules, un espectacle de màgia i música amb l'Antonio Díaz i he fet un vídeo-àlbum del segon disc.
A la cançó 1979, del disc Jo mai mai, expliques que la teva mare biològica va morir poc després de tenir-te. Com va anar?
Tenia una malaltia, sempre n'oblido el nom, el meu cap l'esborra. Sabia que si quedava embarassada la malaltia es podia agreujar. Va quedar embarassada, va tenir l'opció de decidir i va optar per tirar endavant l'embaràs malgrat els riscos enormes. Em va tenir i semblava que tot havia anat bé, però dues setmanes després del part es va trobar malament i, quan jo tenia uns vint dies, es va morir.
Ets molt bo comunicant el que fas.
L'esforç de fer un disc és tan important com l'esforç d'aconseguir que la gent el rebi tal com vols. Es fan coses precioses que ningú sap que es fan. Jo intento trobar l'equilibri entre crear i comunicar. Quan faig la cançó oblido que l'hauré de vendre, però quan ja la tinc em dic: ara ja no cal ser sensible, ara hem de veure com comuniquem que aquí hi ha una cançó que a nosaltres ens agrada.
Et van penjar l'etiqueta de les cançons tristes.
Faig cançons que parlen de la tristesa, però no et deixen trist. A vegades poso en dubte si tinc dret a parlar de coses que no he viscut. Qui sóc jo per encapçalar els cantants de la tristesa quan no m'han passat coses tristes, quan no se m'ha mort ningú a part de la mare que no vaig conèixer? Però potser tinc la força de parlar-ne precisament perquè no m'han passat.
Et desvius per agradar als altres?
Em preocupa no agradar. No és tant que un tuit o un comentari positiu em faci feliç com que em descol·loquen les crítiques que trobo injustificades. I mira que ningú m'ha odiat perquè estigui fart de sentir-me, no he sonat molt a ràdios i teles, qui s'hi suma és perquè vol. Però una crítica em pot desmuntar.
